Venga Marc. Tot anirà bé.
Però si el que tramola sempre és ell. Avui ho sap disimular bé el vergant... Aquest renou i les vibracions no paren de créixer. No puc concentrar-me.
Afirmatiu, Calvià... La lectura del nivell d’hidrogen és 1-4-0.
Clar. Per a mí és el primer compte enrere. En canvi, Marc i David ja han volat tres vegades i això hi fa molt.
Calvià. Aquí... Galatzó. Darrera comprovació dels sistemes de navegació, propulsió comunicació a menys trenta segons. Els filtres indiquen que tot està correcte. Repetesc, correcte.
Vint segons. Galatzó, t’odii! Però, què dic? Té aquesta nau la culpa del que em passa? Acabaré boja... No puc respirar. Necessit sortir d’aquí i prendre l’aire... Venga dona, és que estic tan tronada que obriria l’escotilla. Què em passa? Estic com per fer una animalada.
Com? Repetesqui, Calvià.... Afirmatiu, ho tenc en compte.
Mira que ordenar-me que vigili el control d’expulsió de gasos. Com si fos poma. He estat un any entrenant-me esperant aquest dia. Deu segons. Aquest llum vermell. El podrien haver posat taronja, com en els avions. No m’agrada el vermel, em du mala sort... Això no és res. Vinga, que ja sortim.
Quatre!.. Dispara’t d’una vegada!
Tres!.. És que això no acabarà mai?
Dos!.. Explotaré!
U!.. Ja!
Puja, malait!
Tranquilitat!..Tot s’ha tornat lluminós, però no em cega... No som capaç d’orientar-me, perquè per tot és igual. Ja no not les vibracions, ni tan sols les del meu cor. Només em ve una paraula per definir això: l’infinit. Això és el tot... O és res. Not com si sortís del meu propi cos, flotant, sola, sense rumb fix. Què m’haurà passat?